ca
Home / Història del Paral·lel / El 18 de juliol de 1936 i el Paral.lel

El 18 de juliol de 1936 i el Paral.lel

El 18 de juliol de 1936 un grup de militars insurrectes, encapçalats pel general Franco, es varen alçar contra el govern de la II República. Algunes ciutats i pobles d’Espanya varen quedar automàticament sota les seves mans. Altres varen resistir, si més no, un temps. El final és sabut per tots.

 

Barcelona va aconseguir rebutjar la insurrecció gràcies a la decisió i lluita, entre d’altres, del President de la Generalitat, Lluís Companys, del cap dels Mossos d’Esquadra, General Escofet, i de milers d’homes i dones, obrers i soldats, que varen mantenir-se fidels al govern que democràticament havia escollit la majoria del poble espanyol.

 

La matinada del 19 de juliol de 1936 les tropes del quarter d’El Bruc, a Pedralbes, varen sortir al carrer amb la intenció de sotmetre la ciutat, cap a l’Avinguda 14 d’abril (l’actual Avinguda de la Diagonal). Els obrers i milicians tenien ordres del Comitè de Defensa de deixar-los sortir, ja que era més fàcil abatre’ls als carrers que no pas dins dels quarters. Els militars (encara que sovint els soldats, normalment els de més baixa graduació, es passaven de bàndol) s’anaven escampant per tota la ciutat i a mesura que s’allunaven dels seus quarters començava la batalla, a ple carrer, amb barricades improvisades. Barcelona es va convertir per unes hores en un dur i cruent camp de batalla.

 

Tres esquadres tenien per missió sotmetre el sud est de la ciutat: una, entrar a Sants pel carrer Creu Coberta (foren aturats per una barricada popular davant de l’actual alcaldia de barri), una altra, pel carrer València, va aconseguir entrar a la Plaça Universitat, entrant a l’edifici universitari on es varen fer forts unes hores, i la tercera, havia d’anar pel Paral·lel fins arribar a l’edifici de capitania de Colom.

 

El General Escofet, el comissari d’ordre públic de la Generalitat, havia perdut el control del Paral·lel, perquè la companyia de guàrdies d’assalt, enviada des de la Barceloneta, havia estat vençuda i acorralada en el moll de Balears. Els facciosos havien obtingut una primera victòria, i dominaven tot el passeig de Colom des de Correus fins a la Duana, així com tot el Paral·lel, fet que els permetia enllaçar amb plaça d’Espanya i la caserna del carrer Tarragona.

 

La barricada, feta de llambordes i sacs plens de terra, situada davant d'El Molino, defensada per membres del comitè de defensa del Poblesec i militants del sindicat de la CNT va aconseguir aturar als militars insurrectes.

La barricada, feta de llambordes i sacs plens de terra, situada davan d’El Molino, defensada per membres del comitè de defensa del Poblesec i militants del sindicat de la CNT va aconseguir aturar als militars insurrectes.

El tercer esquadró de l’exèrcit insurrecte que tenia per missió dominar el Paral·lel va quedar aturat a l’anomenada Bretxa de Sant Pau, davant del teatre El Molino. Varen trigar dues hores en poder superar una monumental barricada de llambordes i sacs terrers, que dibuixava un doble triangle, des del quiosc situat enfront de El Molino fins al centre de l’avinguda del Paral·lel, perquè un intens tiroteig els tancava el pas. La tropa facciosa va aconseguir ocupar el sindicat de la Fusta de la CNT al carrer del Roser, i les barricades, que foren abandonades pels militants obrers quan els oficials al comandament van amenaçar afusellar allí mateix a dones i nens del barri.

 

Els insurrectes varen instal·lar tres metralladores, una davant del Bar La Tranquilidad (al costat del Teatre Victoria), una altra al terrat de l’edifici del costat d’El Molino, i la tercera a la mateixa barricada de la Bretxa de Sant Pau. Però els obrers seguien hostilitzant a la tropa des de l’altre costat de la Bretxa, des dels terrats dels edificis propers i des de tots els caps de carrer.

 

El Paral·lel s’havia convertit en un camp de batalla, i l’intent realitzat per les tropes situades a plaça d’Espanya de reforçar als seus companys de la Bretxa fou detingut a l’altura del cinema Avinguda, pel tiroteig i assetjament al que van ser sotmesos, des de la cruïlla Paral·lel/Tamarit. La creixent pressió dels comitès de defensa de Sants, Hostafrancs, Collblanc i La Torrassa no només va aconseguir aturar aquest avanç, sinó que tot seguit van envoltar i atemorir les tropes acampades a la plaça d’Espanya. Els anarquistes van decidir contraatacar la Bretxa indirectament, des del carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) i altres punts, infructuosament.

 

1936. Barricada situada davant del cafè Chicago, al nº 82 del Paral·lel, on actualment hi ha una coneguda entitat bancària.

1936. Barricada situada davant del cafè Chicago, al nº 82 del Paral·lel, on actualment hi ha una coneguda entitat bancària.

Al migdia la majoria de soldats havien confraternitzat amb els cenetistes (CNT), i els pocs combatents que encara quedaven del tercer esquadró s’havien anat refugiant a l’interior d’El Molino, on es van rendir cap a les dues de la tarda. En aquest punt crucial de la ciutat els anarquistes havien derrotat a l’exèrcit, després de més de cinc hores de lluita. Entre els anònims combatents de la CNT victoriosos de la barricada de Sant Pau hi havia el militant del Sindicat Únic de la Fusta Quico Sabaté, que anys més tard es va convertir en un dels maquis més famosos i temuts pel franquisme.

 

En trenta-dues hores el poble de Barcelona havia vençut a l’exèrcit en tota la ciutat, però la revolta militar havia provocat una insurrecció revolucionària. El proletariat barceloní, armat, cremava esglésies i convents, i el General Escofet va dimitir a la fi de juliol del seu càrrec de comissari d’ordre públic, perquè ja no podia garantir-lo. La guerra continuà durant tres llargs anys més…

 

historia-3

Saber més…

Sobre les barricades de Barcelona:

- Agustín Guillamón: Barricadas en Barcelona: La CNT de la victoria de julio de 1936 a la necesaria derrota de Mayo de 1937, ediciones Espartaco, Barcelona 2007.