ca

El cuplet

Consuelo Bello, "La Fornarina"

Consuelo Bello, “La Fornarina”

El cuplet és el que es coneix en música com una cançó lleugera, composada per estrofes breus amb tornada, amb un text sovint picaresc. La paraula ve del francès couplet, que a la seva vegada prové del provençal cobla, o parella de versos.

 

Des del segle XVII van ser molt cèlebres en els escenaris espanyols els monòlegs cantats per dones, com la jácara i, al segle XVIII, la tonadilla. Ambdues peces es cantaven tant dins d’obres més extenses com per separat, i és aquí on hem de buscar l’origen del cuplet. A finals del segle XIX, per influència dels espectacles francesos, es produeix una evolució en les tonades tradicionals, i així neix el cuplet. S’atribueix l’honor de ser el primer cuplet a “La Pulga” (La Puça), una traducció d’una cançó francesa, que va ser estrenada per Aurora Bergès o per Pilar Cohen (segons les fonts) l’any 1893 amb gran èxit.

 

Els primers cuplets eren de to picaresc, amb acudits murris i actrius lleugeres de roba, fet que va provocar que les autoritats intentessin tancar els locals on es representaven. Entre les actrius cal destacar a Consuelo Bello “La Fornarina” (la primera “reina del cuplet”, que va triomfar al Madrid de principis del segle XX i que va morir prematurament l’any 1915), La Goya, Julia Fons, La Yankee, Sagrario Álvarez, Luz Chavita, La Criolla, La Cachavera o La Chelito.

 

També per influència francesa s’estén el cuplet polític, de denúncia. Un dels més famosos i populars va ser la titulada “La Marsellesa” amb llibret de Miguel Ramos Carrión (autor de la popular sarsuela espanyola Agua, azucarillos y aguardiente) i música de Caballero, estrenada al desembre de 1876. En un dels seus cuplets diu:

Yo quiero ver cien nobles

colgados de un farol

racimo que en un día

vendimie la Nación…”

 

Raquel Meller

Raquel Meller

Però sense cap dubte les dues cupletistes més famoses varen ser Raquel Meller i Pastora Imperio. L’andalusa, i rival de la Meller, deixava, en el seu estil i en les seves cançons, endevinar ja el gènere de la cobla. Amb elles, i després de la Primera Guerra Mundial, les intèrprets de cuplet van triar temes menys murris i més romàntics. És la contraposició de La Pulga:

Tengo una pulga dentro de la camisa

que salta y corre y loca se desliza…

Como esta pulga llegaré yo a encontrar

les aseguro que me las va a pagar”

 

 

i de El Relicario:

El toreaba y a verlo fui

nunca lo hiciera que aquella tarde

de sentimiento creí morir.

Al dar un lance cayó en la arena

se sintió herido miró hacia mí

y un relicario sacó del pecho

que yo enseguida reconocí

cuando el torero caía inerte…”

 

 

La vida i l’art de Raquel Meller escenifiquen el recorregut que va des de La Pulga a El Relicario; d’una banda, la picardia d’una noia impúdica que, entre la gresca libidinosa del públic, es busca una puça pels plecs més recòndits del seu cos; i d’una altra, la litúrgia de la cursa de braus i la llegenda de la mort del torero; el ritus esguinçat o culpós esdevenen elements de la cançó espanyola.

 

En El Relicario el brau, com és de rigor en aquest cas, mata al torero. L’estrofa posterior resumeix el drama d’un amor infinit truncat per la mort i en ella Raquel Meller demostrava la seva capacitat d’actriu tràgica, virtut que han tingut moltes altres tonadilleras i cupletistes espanyoles.

 

Sara Montiel a l'escenari d'El Molino cantant "Sus pícaros ojos" a la seva pel.lícula "El último cuplé"

Sara Montiel a l’escenari d’El Molino cantant “Sus pícaros ojos” a la seva pel.lícula “El último cuplé”

Després, als anys 50, Sara Montiel es convertía en la cupletista més famosa mercès a les seves pel.lícules, destacant El último cuplé, de 1957, dirigida por Juan de Orduña e interpretada per la mateixa Sara Montiel, Alfredo Mayo José María Caffarel, Armando Calvo, Aurora García Alonso, José Moreno, Julia Martínez, Laly del Amo, Luis Orduña, Matilde Muñoz Sampedro i Rafaela Aparicio.