ca
Home / Història del Paral·lel / El Paral·lel i la censura (1940-1975)
censura-1

El Paral·lel i la censura (1940-1975)

El final de la Guerra Civil va suposar per al Paral·lel una insòlita recuperació. Com ha succeït al llarg de la història, després de situacions de crisis i de carestia la gent té la necessitat vital de divertir-se, d’animar-se, i en definitiva, de tirar endavant. El poble buscava en la diversió la fugida de les dificultats pròpies de la postguerra i de les repressions i la censura. Si això li afegim l’arribada massiva d’immigrants del sud d’Espanya durant la dècada dels 40, tenim al barri del Poblesec i al Paral·lel convertits, novament, en el centre de la rauxa de la ciutat.

 

Però la censura es va instal·lar en tots els àmbits, públics i privats, de la societat, especialment en el món artístic. La llibertat de la II República quedava enrere. Les obres de teatre, les revistes de music-hall i les pel·lícules de cinema havien de passar una censura prèvia. El censor revisava el llibret o guió, supervisava el vestuari, i dictaminava el que era moral o immoral. L’aplicació de la llei depenia, molt, del censor i del moment històric-social: les visites del general Franco o la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona incrementaven el zel dels censors. Existien també altres limitacions en el cas dels music-halls del Paral·lel, com era l’aplicació als homosexuals i transvestits de la Ley de Vagos y Maleantes, per la qual els artistes no podien sortir a escena vestits de dona; podien actuar vestits de dona però al final de l’espectacle havien de sortir a saludar vestits d’home, demostrant així que el seu transvestisme era necessari pel número teatral que realitzaven.

 

Però feta la llei, feta la trampa. Es presentaven als censors llibrets que després no s’interpretaven, vestuaris púdics amb faldilles fins als turmells que després pujaven misteriosament fins a mitja cuixa, paraules amb doble sentit, que llegides “en fred” no representaven cap perill… i la bombeta vermella…

 

En moltes sales de teatre havia instal·lada una bombeta vermella, entre bambolines, que anunciava la presència al pati de butaques d’un censor o de la policia. Quan es detectava la seva presència “una mà innocent” l’encenia, i el repartiment es posava en guàrdia. Ràpidament, com per art de màgia, les faldilles que abans tot just tapaven mitja cuixa, baixaven un pam, els escots es cobrien, desapareixien les medalles i crucifixos que portaven els artistes (no se sap per quin raonament no estava ben vist que els artistes de revista duguessin símbols catòlics a escena), i es canviava el llibret, diàlegs i intencionalitat del gest. Tot el censurable desapareixia, i es tornava blanc i virginal al mínim senyal d’alarma: la llum vermella era capaç de convertir una revista per a majors de divuit anys en una comèdia musical lleugera, per a tots els públics.

 

Però de tant en tant es feien batudes, es tancava un teatre un parell de dies o de mesos (amb el desastre que això suposa per a qualsevol empresari), i algú dormia a la comissaria, o a la presó. També hi havia autoritats menys tremendistes i es comentava que alguns policies, censors i altres membres de la vigilància de l’ordre públic, eren clients habituals dels locals del Paral·lel.