ca
Home / Història del Paral·lel / El Paral.lel a la Guerra Civil (1936-1939) (I)

El Paral.lel a la Guerra Civil (1936-1939) (I)

El Paral.lel era un baròmetre del sentir popular. Només en els moments més durs de la guerra l’activitat del carrer va minvar. Però, ni tan sols durant la guerra i els pitjors anys de postguerra es van arribar a tancar del tot els teatres i cafès.

 

Molts locals no tenien portes; mai tancaven ja que els horaris eren lliures, i en varen haver de construir para pal.liar els efectes dels bombardejos. El poble necessitava sortir i passar-s’ho bé per oblidar la realitat crua del dia a dia i el Paral.lel va assumir a la perfecció el paper de vàlvula d’escapament per als barcelonins.

 

El carrer no vivia al marge del desastre, al contrari. Conscient del dolor de l’entorn, continuava oferint l’espectacle que permetés alliberar, tant com fos possible, el dolor. Durant els bombardejos s’apagaven els llums del teatre: els actors dalt de l’escenari i el públic als seus seients es quedaven immòbils, en la foscor, més connectats que mai per un sentir i un patir que escurçava distàncies entre artistes i espectadors. Un cop passat el perill, l’espectacle continuava com si res no hagués passat. Abans, però, els actors demanaven: “un minut de silenci pels companys que cauen al front. Visca la República i visca Catalunya!”

 

Durant la guerra varen aparèixer cartells per a protegir a les, aleshores anomenades, “treballadores sexuals”: “Respecta-la, és una companya”, ja que durant els permisos dels soldats s’organitzaven cues, i més d’una baralla, als locals de alterne i prostitució.

 

guerra-1

Les Col.lectivitzacions

Durant els primers mesos de la guerra civil les col.lectivitzacions implantades per la CNT (Confederació Nacional del Treball) – FAI (Federació Anarquista Ibèrica) van abastar tots els sectors econòmics. Es col.lectivitzaren indústries i fàbriques, explotacions agropecuàries i serveis públics, que passaven a ser dirigits per comitès de treballadors, creant, de vegades, una nova estructura burocràtica que prenia decisions sovint gens populars.

 

A Barcelona el poder dels anarcosindicalistes era més ostentós en dos sectors que afectaven molt a la població: el dels tramvies i el dels espectacles. Fins i tot es van fer obres de teatre criticant la gestió anarcosindicalista, com “El passi del tramvia” que atacava la gestió cenetista dels tramvies i el privilegi que gaudien aquells obrers que formaven part de les patrulles de control o tenien carnet de cenetista. L’obra “Les vaques magres o el nostre mal no vol soroll” satiritza el funcionament del Comitè Econòmic del Teatre i la rebuda que va tenir la intervenció de les empreses d’espectacles públics ordenada per Joan Comorera, conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya, el 19 de gener de 1938. En l’obra es critica la gestió interessada fins al punt de suggerir una doble comptabilitat en benefici de la CNT-FAI i es burlen, en definitiva, dels responsables del sector econòmic dominats pel sindicat confederal.

 

Desapareguts els empresaris teatrals van ser substituïts per comitès revolucionaris de la CNT i de la FAI, que van decidir que tots els treballadors del teatre, des del acomodador passant per l’actriu principal, cobrarien el mateix sou, mesura òbviament impopular i que va portar a actors i actrius a la vaga.

Anar a El Paral·lel a la Guerra Civil (1936-1939) (II)