ca

El Vodevil

El vodevil es un gènere teatral consistent en una comèdia frívola, lleugera i picant que dóna lloc a equívocs i situacions còmiques, en la qual s’alternen parts cantades amb números musicals.

Possiblement els joglars medievals que recorrien les poblacions cantant i representant farses van donar origen al vaudeville. Aquest apareix a França aproximadament l’any 1450 en que Olivier de Basselin, un poeta popular de Val-de-Vire (Normandía), es va fer cèlebre per les seves cançons i és considerat com el creador del gènere. Posteriorment Jean le Houx, poeta i advocat de Vire, va recollir les cançons de Basselin, les va traduir a llengua vulgar de l’època i les va popularitzar.

Aquestes cançons van ser conegudes amb el nom de vaux-de-vire, d’on deriva el terme vaudeville (d’on deriva “vodevil”). A principis del s. XVIII aquestes cançons es comencen a representar en teatres, amb petits diàlegs intercalats i amb un fil argumental. Pròpiament neix així el gènere tal com ho coneixem avui dia.

Jean-Jacques Rousseau en la seva obra “Les Confessions” va escriure: “En una col·lecció de tots els vodevils de la cort i de París ocorreguts en 50 anys es trobarien anècdotes que uns altres buscarien inútilment; heus aquí les memòries per a la història de França que no tindrien gens que envejar a les de cal altra nació”.

Va existir a París el Théâtre du Vaudeville, inaugurat en 1792, i amb un emplaçament que va canviar a la llarg dels anys. Actualment és un cinema, el Paramount Opéra.

Josep Santpere, pare de la popular Mary Santpere,  conegut com "el rei del vodevil", a l'escenari  en calçotets. Anys 20.

Josep Santpere, pare de la popular Mary Santpere,
conegut com “el rei del vodevil”, a l’escenari
en calçotets. Anys 20.

Els primers vodevils d’Espanya es van representar en el Paral·lel barceloní. El teatre que s’oferia a Catalunya fins a la primera dècada del segle XX era molt variat, però no incloïa el gènere més de moda a tota Europa: el vodevil. L’any 1913, Josep Santpere, el pare de Mary Santpere, va representar en els Teatres Apol·lo i Nou un vodevil, i el 1914 ho va fer en el Teatre Espanyol juntament amb Elena Jordi.

El vodevil era una comèdia de situació més o menys picant, plena d’equívocs i dobles interpretacions, que portaven els personatges a situacions límits, sempre hilarants, que s’acabaven aclarint en un final feliç. Era un gènere ideal per al Paral·lel, on els espectacles eren més permissius que en la resta dels teatres de Barcelona.

Els vodevils no van ser mai bé vistos per un sector de la crítica de l’època, que a més de frívols i fàcils, els trobava massa picants. En un moment donat, tant l’actriu com l’actor podien lluir més o menys roba, però era un erotisme molt quotidià i sempre còmic.

Com explica Miquel Badenas en el seu llibre “El Paral·lel, història d’un mite“, “com a molt s’arribava a que l’actriu lluís un insinuant deshabillé i que Josep Santpere es tragués els pantalons i lluïs uns espectaculars calçotets (…) perquè això si, un vodevil de Santpere sense un Santpere en calçotets era francament impensable”.

Els anys d’esplendor d’aquest gènere en el Paral·lel foren de 1915 a 1939, on la parella formada per Josep Santpere i Elena Jordi omplia fins a rebentar els Teatres Victòria, Nou i Espanyol. El declivi del vodevil del Paral·lel el va portar la censura franquista amb la seva prohibició per “inmoral” i per estar “escrit en català.”