ca
Home / Història del Paral·lel / Orígens del Paral·lel

Orígens del Paral·lel

Avda. Paralelo, antes Marqués del Duero

Avda. Paralelo, antes Marqués del Duero

Corre la llegenda que el nom de l’Avinguda del Paral.lel fou donat per Josep Comas Solà (1868-1937), astrònom català i primer Director de l’Observatori Fabra. S’explica que Comas va convèncer una ex-minyona de la família que es va establir per compte propi, posant un bar en aquella avinguda, que dones el nom de Paral.lel el seu establiment. Aquesta versió no sembla tenir molt rigor històric, encara que la defensa Luís Cabañas Guevara a la seva “Biografía del Paralelo”.         

 

 

El nom prové del fet que el seu traçat coincideix amb el d’un paral·lel terrestre: el paral·lel 41º22’34” nord, i fou donat pel propi Cerdà, tal i com apareix en nombrosa documentació municipal de l’època. L’avinguda quedava inclosa en el “Pla General de l’Eixample de Barcelona” aprovat pel govern municipal el 7 de juny de 1859 i fou inaugurada oficialment el 8 d’octubre de 1894.

 

 

Avatars polítics i guerres van canviar el seu nom, com altres del nomenclàtor de la ciutat, i durant el període de la dictadura del General Franco es va anomenar Avenida del Marqués del Duero, això si, amb ben poc arrelament popular.

Plano antiguo de Barcelona

Plano antiguo de Barcelona

 

Ildefons Cerdà (1815 – 1876), urbanista i enginyer de professió, és l’artífex del conegut Eixample barceloní. El projecte no va estar exempt de polèmica ja que el seu pla fou aprovat pel govern de Madrid l’any 1860, al marge del concurs convocat l’ajuntament de Barcelona, que es decidí en favor de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. El Pla Cerdà va néixer, doncs, amb l’oposició gremial (ja que els arquitectes barcelonins consideraven que aquell era el seu terreny), política (ja que Madrid va imposar la seva decisió per sobre de la de l’ajuntament), i popular (donat que el Pla de Rovira i Trias era molt més convencional i per tant més comprensible per la majoria de la gent).     

L’estudi acurat de Cerdà de les condicions de vida de la Barcelona emmurallada, i l’anàlisi comparativa amb altres ciutat europees, van donar com a resultat el primer tractat modern d’urbanisme, la “Teoría General de la Urbanización” (1858), que va aplicar en el cas barceloní.

 

 

El projecte de Cerdà tenia una dimensió global, que és el que li dóna vàlua. Dividit en dues grans unitats que alhora se subdividien en quatre sectors, i aquests en quatre petits barris, amb una dotació d’equipaments que correspon a aquesta seqüència: un hospital a cada unitat, un mercat a cada sector, i una escola a cada barri.

 

Les vies estaven dissenyades paral·leles o perpendiculars al mar, amb els vèrtex de les illes coincidint amb els punts cardinals i per tant tots els seus costats tenen llum solar al llarg del dia, fet que innegablement millora la qualitat de vida.

 

Quadrícula de l'Eixample

Quadrícula de l’Eixample

Generalment els carrers de l’Eixample tenen una amplada de 20 m, dels quals actualment els 10 m centrals estan destinats a calçada i 5 m per banda a vorera. No obstant va dissenyar alguns carrers més amples, per motius diversos, sense pertorbar el seu disseny quadricular original, com la Gran Via de las Corts Catalanes, el carrer Aragó o el carrer Urgell. Mereixen un esment especial el disseny del Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya: l’un per respectar l’antic camí de la vil·la de Gràcia i l’altre per ser una riera natural (d’on prové el mot d’origen àrab rambla).

 

Aprofitant els traçats existents del Camí Ral de Sants i Sant Andreu, Ildefons Cerdà va estructurar, ja en els primers plànols de 1855, dos grans avingudes perpendiculars que formaven 45 graus amb la quadrícula de l’Eixample: el Paral·lel (est-oest) i la Meridiana (nord-sud).

 

En una visió de futur en la que només es va equivocar en el nom dels vehicles (ja que ell els anomenava locomotores particulars), Cerdà va justificar el xamfrà dels vèrtex de les illes, de 15 m., per la visibilitat que donava a la circulació de vehicles, en aquell moment pràcticament nul·la.

 

Dins de l’espai interior de cada illa Cerdà va projectar un jardí, que quedaria emmarcat pels edificis, d’una alçada màxima de 16 m. L’especulació per obtenir un major espai construït va fer que als interiors d’illa i proliferessin edificacions baixes, destinades a tallers i petites indústries (actualment alguns dels jardins interiors s’estan recuperant) i que l’alçada dels edificis fos de 20 m, ja que tot i l’increment d’alçada amb el sol a 45º il·luminaria qualsevol edifici totalment.

 

L’execució del Pla Cerdà, inacabable, va provocar que el centre de Barcelona estigués durant anys en obres, i en conseqüència ple de fang. D’aquí sembla que ve el mal nom de Barcelona, donat pels habitants d’altres poblacions de Catalunya, de “Can Fanga”.

 

Enviar comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>